Verinosa llengua

La societat menyspreada i trepitjada

 

El poder judicial, bastió del supremacisme lingüístic espanyol

El repte d'educar en llibertat

Un bon article de la revista 'Tornaveu'

http://www.tornaveu.cat/revista/el-repte-encara-vigent-deducar-en-llibertat

El testimoni d’immigrants conscients amb la llengua catalana

“Qui no parla català es dificulta la vida” Entre els actes programats al correllengua celebrat a Terrassa el 13 de novembre d’enguany -2010- es van presentar els testimonis d’immigrants que han adoptat el català com llengua d’ús habitual. El marroquí Cacem El Rhani creu que “qui viu a Catalunya i no parla català es dificulta la vida”. A més a més, va afegir que és imprescindible tenir el mitjans per aprendre la llengua abans d’exigir el coneixement d’aquesta. El senegalès Adam Thiam pensa que “… estic a gust aVeu Pròpia, vull parlar català perquè soc a Catalunya.” La delegació de Veu Pròpia de Terrassa es va crear el 2006 i ,ara , l’egarenc Pep Ruiz la presideix. Aquest professor de castellà remarca que “val la pena fer l’esforç d’aprendre el català ja que és el signe d’identitat d’un país”. Un dels objectius de l’associació és poder parlar per ells mateixos sense que ningú els prengui la paraula: “… a determinats mitjans s’afirma que el castellà es persegueix a Catalunya, nosaltres volem dir la nostre i explicar que la realitat no és aquesta”. I és que Veu Pròpia té una actitut crítica, també, amb els cataloparlants: “quan els d’aquí s’adrecen en castellà per norma a qui és de fora, malgrat que ho facin per respecte, en realitat s’interpreta com un rebuig. Per això demanem la integració dels nouvinguts en català” diu Pep Ruiz.

ARTICLE D'OPINIÓ. SEMPRE EN CATALÀ

Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Si vols publicar un article d'opinió escriu a: Veupròpiaterrassa@gmail.com Veu Pròpia sempre hem reclamat que els catalanoparlants s’adrecin sempre en català als nou vinguts, actitud que creiem imprescindible per a adoptar i aprendre la llengua. L’article que us mostrem a continuació es d’un catalanoparlant conscient que pràctica aquesta actitud, i des de aquí volem felicitar-lo i animar a la resta de ciutadans a seguir els seu exemple. SEMPRE EN CATALÀ Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L’experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! Visc a Barcelona, en un barri on els catalanoparlants nadius som minoria. Però viure en català és possible. M’agradaria compartir algunes de les “normes” i tècniques que utilitzo per sortir-me’n, per si són d’interès per algú. 1. Parlo sempre en català a tothom, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d’arribar –corregeixo: sobretot si acaba d’arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia. 2. Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen, els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi. 3. Quan algun foraster prova de parlar català, segueixo parlant normal com si res. No l’adulo dient falsament que el parla molt bé, ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta. En canvi si en faig escarafalls, això tendeix a avergonyir-lo i de seguida ho deixa córrer i torna al castellà. Lògic: fent-li festes només demostraria que, de fet, no és una cosa normal per mi! A més, a ningú no li agrada ser un ninot de fira... 4. No m’enfado mai, ni discuteixo mai el meu dret a parlar català. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. Si algú m’intenta provocar, una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. Ah, i sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar!!! 5. No tolero els ”intèrprets” ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen o els tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que tu. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber –sempre sense enfadar-me- que jo ja em defenso tot solet pel món, o que aquesta conversa és entre l’altre i jo i que em sembla una falta de respecte que el tractin de poc intel·ligent. La immensa majoria de les vegades, el “traductor espontani” ho deixa córrer, i l’immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al “salvador” espanyolista. No és broma, proveu-ho! 6. Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment trenca totes les defenses, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Els únics que es solen ofendre són els anticatalans: en aquest cas, els dic adéu i que ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada. Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten poc temps aquí o no han tingut oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és “tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil, i un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat –demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m’acaba entenent o crida algú que m’entengui. Quan això passa, no m’oblido mai de despedir-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: “adéu i gràcies”! Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils. Gon Saga

ARTICLE D'OPINIÓ. LA CROSTA NACIONALISTA A TV3

Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Si vols publicar un article d'opinió escriu a: Veupròpiaterrassa@gmail.com LA CROSTA NACIONALISTA A TV3 S’ha de netejar la crosta nacionalista de TV3 perquè tots els ciutadans, tant els que parlen català com els que no, ens sentim identificats amb una televisió que es de tots i paguem tots. Molt bonic.... demagògia barata dels de sempre, anem a desemmascarar-los. El primer que es troba a faltar es la denuncia de la crosta nacionalista a les televisions espanyoles, una televisió que hauria de representar a tots els ciutadans de l’estat espanyol, i en la qual hi ha molts que no ens hi sentim identificats i que per cert, es de tots i paguem tots. Continuem, TV3 es només en català, fins i tot els bascos tenen un canal en cada llengua... hauria d’haver-hi més presencia del castellà a TV3... si es clar... i als territoris de parla catalana la televisió espanyola hauria d’emetre 50% en cada llengua, o 100% en les dues llengües mitjançant el sistema dual, i no em vinguin amb punyetes de que ja emeten unes hores setmanals en català a TVE, no volem engrunes, volem els nostres drets al 100%. Oh i la terminologia? Diuen País València i no comunitat valenciana, això si que es imperdonable!!!! Ostres mireu que la hipocresia arriba a extrems inimaginables. Tota la vida veient a la televisió espanyola com es refereixen a les comunitats de València i Múrcia, com a el “levante español”, i mai cap president s’ha queixat...(i menys el valencià) Ah i el mapa del temps, surten els Països Catalans i no surt espanya!!! Que pretenen els de la crosta nacionalista de TV3? inventar-se que existeixen uns lligams personals, històrics, culturals, lingüístics... entre aquestes comunitats? Encara que pugui semblar contradictori TV3 es més important per a nosaltres, els que no hem nascut catalanoparlants, la televisió ha estat i es la millor eina per a l’aprenentatge del català, perquè, com penseu que es pot aprendre i viure en català a Santa Coloma de Gramenet o a Alacant? No volen treure TV3 als catalans (aquets seran catalans amb o sense televisió), el que volen es que els vinguts de fora no pugin esdevenir catalans. No ens deixem intimidar, TV3 cada dia es menys catalana, hi hem de reivindicar i exigir una televisió catalana i en català, independentment de si parlem català, castellà, àrab o xinès. I prou demagògia, que quan volem veure televisió en castellà i saber que passa a Extremadura, tenim molts canals per triar. Jose.

VIURE L’ADOPCIÓ DEL CATALÀ PER DUES VEGADES

Sóc un de tants catalans que va arribar a l’adolescència sense saber dir una sola frase en català, tot i que gràcies a l’escola l’entenia força bé. El perquè no el parlava no és difícil d’imaginar, senzillament mai n’havia tingut la necessitat, ja que tothom sempre se m’havia adreçat en castellà. Però en acabar la EGB i passar a un nou cicle d’estudis em vaig trobar en un nou ambient, ara estava en contacte amb catalanoparlants i els meus nous companys es sorprenien que jo no el sabés parlar. Ràpidament vaig prendre la determinació de parlar-lo, i no em va costar gens ni mica. Abans d’un any ja havia superat la meva principal dificultat: expressar-me en català sense haver de fer la traducció mental. Va ser molt fàcil, i ara trobo que no va ser més que la necessitat d’esdevenir igual que els meus companys. Vaig descobrir que tot i el meu origen (del qual estic orgullós i al que no renunciaré mai), tenia la sort de viure en un país com pocs, on l’únic requeriment per ser acceptat com un més és estimar-te la llengua i la cultura pròpies sense haver de renunciar al teu origen. Però l’atzar em va portar a viure a Mèxic, on en vaig casar. Fa tres anys que vaig tornar amb dona i filla, i ara era la meva família la que havia d’adoptar el català, però no va ser com jo havia previst. La meva dona ja havia viscut anteriorment a l’estranger i sabia perfectament el que era adoptar una nova llengua (ho havia fet amb l’anglès), tots dos estàvem mentalitzats. Prevèiem utilitzar el castellà com a llengua familiar i el català com a llengua social, però va ser impossible, per més que la meva dona insistia, tothom li parlava en castellà, no hi havia manera que se’n sortís. Jo estava del tot decebut; quinze anys enrere a mi m’havia resultat molt més fàcil...El greu retrocés que pateix la nostra llengua se’m feia palès en pròpia carn, al final vam prendre la decisió de canviar la llengua familiar , i us podeu imaginar que no és gaire fàcil que dues persones que s’havien conegut i relacionat en castellà canviessin de bones a primeres de llengua . Ho vam aconseguir i un any després la meva dona i la meva filla s’expressaven en català. Penso que l’únic motiu pel qual la meva dona ha après el català és que jo sóc un pesat que no la deixava tranquil·la, i ara m’adono de per què molts nouvinguts no aprenen el català o no se’l senten seu, i sobretot, lo difícil que ho tenen per a que la gent d’aquí els parli en català pas imprescindible per a aprendre la llengua. I em treuen de polleguera expressions com ara “no, si no me importa hablarte en castellano, además así lo practico un poco, que falta me hace” o “No puedo creer lo bien que hablas el catalán y lo rápido que lo has aprendido” (com si només un bitxo raro pogués aprendre català!). O aquella que diu de tant en tant algun “il·luminat”: “La situació en què es troba la llengua és culpa de la immigració” L’immigrant no és el culpable, sinó la víctima d’un sistema mundial desigual, que pateix per abandonar la seva terra i per trobar un lloc nou en aquesta. No és el culpable de la situació de la nostra llengua, ni de la nostra història. Hi ha països que no han rebut immigració i han perdut la llengua i d’altres que n’han rebut i la seva llengua no se n’ha ressentit. No s’hi val carregar la nostra responsabilitat a l’esquena dels altres. Els nouvinguts som el futur del català, el seu benestar està en les nostres mans, el català només continuarà viu si els immigrants fan del català la seva llengua pròpia. La llengua i al cultura d’aquest país es mereixen continuar vives, i tant sols per això i sense renunciar a res ja val la pena d’adoptar el català. Toni Fernández.

QUANT ET NEGUEN LA LLENGUA!

Aquesta no es una vivència personal, me la va explicar un xicot de València, jo li estava explicant les meves dificultats per a que la gent del país es dirigís a mi en català i ell em va explicar l’historia d’una noia a Mallorca. La història diu així Es tracta d’una noia llatinoamericana que va anar a viure a un Poblet de Mallorca, evidentment quant va arribar a l’Illa no tenia ni idea que aquí es parla una llengua pròpia, però en descobrir-ho ràpidament es va posar mans a la feina i en poc temps ja parlava català. Però hi havia una senyora d’una botigueta que sempre li negava la llengua, sempre li parlava en castellà i això que ella se'ns dubte era catalanoparlant d’origen, només calia sentir-la parlar amb la gent del poble. Al principi la relació d’ambdues era en castellà ja que ella no entenia el català, però a mesura que va anar aprenent la llengua va començar a adreçar-se a la senyora en català, però ella sempre li contestava en castellà, no cal dir que això li feia sentir molt malament, perquè als demés els parlava català i a ella no? De que li havia servit tant d’esforç per aprendre la llengua? Davant d’aquesta situació el més normal hauria estat que desistís en el seu intent i li hagués parlat en castellà, total si la botiguera no volia parlar la seva llengua perquè ho havia de fer ella que si que tenia el castellà com a llengua materna? Però no, la nostra heroïna (crec que es la qualificació que es mereix) un bon dia que la botiga esta plena de veïns del poble es va adreçar a la botiguera i li va dir. - Com que fa molt temps que vinc a aquesta botiga he vist que tens greus dificultats per a expressar-te en català, jo no soc catalana de naixença però he après la llengua i si vols et puc ajudar a aprendre-la, això es clar si vols, i si no vols doncs per mi pots continuar parlant en castellà que t’entenc perfectament, però jo continuaré fent-t’ho en català perquè tot i que d’adopció, ara ja es també la meva llengua. Com podeu suposar la botiguera es va morir de vergonya i des de aquell dia mai més li ha parlat en castellà. Aquest potser es un cas extrem, o potser no tant..... però crec que es un bon exemple per evidenciar la dificultat que tenim els nou-vinguts per a que la gent d’aquí s’adreci a nosaltres en català, i més encara, perquè ens acceptin com un català o catalana més, independentment del nostre color de pell o la nostra religió. Rafa.

ENTREVISTA A KHADIJA SAHLI

"SENTS QUE HAS DESAT LES MALETES A L'ARMARI EL DIA QUE SURTS AL CARRER A COMUNICAR-TE EN CATALÀ" Khadija Sahli, una acitva noia marroquina que viu a Terrassa des del 1995, filòloga, mediadora cultural, secretària de l'Associació de Dones Magribines de Terrassa. Socia de Veu Pròpia Terrassa des de la seva creació -Khadija, allà d'on vens, quina imatge hi ha de l'idioma a Catalunya? -Jo vaig neixer a Ksar el Kebir, a tocar de Larache, al nord del Marroc. Molta de la gent que ha emigrat a Terrassa són de la zona, i per això, allà la gent coneix Terrassa. Però al Marroc en general, ningú no té idea de que a Catalunya hi ha una cultura i una llengua diferents d'Espanya. -Que et fa aprendre català? -Com a filòloga les llengues m'interessen, però sobretot volia aprendre'l perquè és l'idioma de la terra que m'ha acollit. Crec que, pel que ve de fora, el català és una eina d'integració important. Recordo que, al principi, podia entendre el que deien els meus companys catalans, però no pidía copsar el significat dels girs, de les bromes, de les frases fetes, perquè no n'hi ha prou amb traduir literalment la llengua. La llengua et fa entendre la cultura, la forma de ser dels amics, de la genta amb la que convius. -Et fa sentir diferent de com eres el fet de parlar català? -Jo dic que no em vaig sentir plenament integrada, que no vaig poder "guardar les maletes", fins que vaig enfrontar el carrer amb català, fer-lo la meva eina de comunicació. És en aquest moment que ja et sents aquí, arrelada, no com algú que no sap ben bé quin és el seu lloc. -I amb la gent, com ho portes? -Amb la gent que t'envolta és com aprens de veritat a comunicar-te en català. la resta normalment se sorprèn agradablement de que parlis la seva llengua, i d'altres se'ls nota que se'ls fa estrany, com si els àrabas no poquéssim aprendre català. En general a tots els agrada ajudar-me a millorar. -El teu cas és equiparable al de la majoria de magribins arribats a Catalunya? -Poc a poc es desenvolupa entre el col·lectiu la idea de que el coneixement del català és important. També, cal dir-ho, és feina dels catalans ajudar a doanr a conèixer la llengua i la cultura. Cal una aproximació per ambd´s cantons. -Dificultats... -Moltes venen de les mares de família magribines, que són tradicionalment les depositaries dels valors culturals i els costums. I són precisament elles les que més desconeixen la realitat del país d'acollida, perquè no hi tenen massa contacte, viuen relativament recloses. En canvi, hi ha molts nois i noies de la segona generació que ja no saben ni parlar l'àrab. La solució passa per treballar amb les famílies i fer entendre a les mares que elles també han de venir a l'escola. De fet, ja comencen a venir. -El magribí rebujta la cultura d'aquí? -No! Al contrari! Hi ha el prejudici entre els nadius que això és així, però és només això, un prejudici. El magribí respecta la cultura local i, si pot, hi participa. Mira, quan vam començar els tallers de llengua amb les mares magribines en el Plà d'Entorn, se'n van apuntar 40 d'entrada. No donàvem abast. No n'hi ja prou amb que el magribí s'acosti al país d'acollida. El país d'acollida ha de fer un esforç suplementari per acostar-se al nou vingut des d'una postura de respecte pels seus origens i els seus valors. -Hi ha qui pensa que cal exigir al nouvingut un cert nivell de coneixement de la llengua i la cultura d'aquí -No me sembla malament d'entrada. A Holanda o Itàlia hi ha ajuts a l'immigrant si aques es compromet a anar a classes d'aquest estil. Aquí podria funcionar, si hi hagués recursos. Als cursos de Normalització, per expemple, la oferta és inferior a la demanda, i a més, cal pagar per anar-hi. -Les generacions d'immigrants que neixen i naixeran a Terrassa en el futur, seran catalans, amgribins...? -Seran persones culturalment riques, que podran entendre tots els idiomes, que podran rebre i podran aportar. Perquè en aquest contacte hi ha dues direccions. QUESTIONARI BREU -Que t'agrada més de la forma de viure aquí? -Les dones. m'agrada com pensen, com treballen. Són vitals, decidides -Un llibre en català? -Els que he llegit de Tahar Ben Jelloum. "L'islam explicat als nostres fills", etc -Música catalana? -Lluis Llach -Un plat d'aquí? -El pa amb tomàquet, També fem plats adaptats d'aquí, amb carn que bé de sacrifici que respecta les lleis de l'Islam. -Un indret que t'agrada especialment de Catalunya... -Besalú m'agrada molt. -Una paraula en català. -Convivència.

ARTICLE D'OPINIÓ. VOCABULARI POLÍTICAMENT CORRECTE!

Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Trobem però que pot ser força polèmic, hi estàs d’acord? Tu que en penses? No dubtis a enviar la teva opinió a: Veupròpiaterrassa@gmail.com Vocabulari Políticament correcte! L’altre dia llegia en un diari un article sobre immigració, a l’article s’entrevistava un tècnic d’una ONG i entre moltes d’altres coses ens deia que no havíem de parlar de nou-vinguts, s’havia de parlar de persones. Em vaig indignar moltisim, i es que ja no puc més amb aquest país on tothom vol ser mes políticament correcte que qualsevol altre. No era prou “progre” parlar d’immigrants i vàrem haver de canviar a Nou-vinguts, i ara ja tampoc ho podrem dir així, ara tant sols podrem parlar de persones, que li passa a aquest nostre país? Immigrants, expatriats, nou-vinguts, estrangers, etc. totes aquestes paraules tenen uns significats concrets i prou diferenciats, perquè no les podem emprar? Perquè algú els hi vulgui donar un significat pejoratiu ja perden el seu valor?? Cada vegada que algun racista utilitzi una paraula del diccionari per menysprear la resta de persones haurem de buscar-ne una de nova? La veritat es que amb aquest model del “políticament correcte” no acabarem mai. Els meus pares eren Immigrants, jo soc fill d’immigrants, la meva dona i la meva primera filla son expatriades, i a mi dir-ho amb aquestes paraules no em dona cap problema, es més, es una sort per a mi tenir a la família una diversitat cultural tant gran i mai m’avergonyiré de dir a les coses pel seu nom. I no em quedaré aquí, i que passa amb el vocabulari pejoratiu? Estic parlant de paraules com, sudaca, negre, moro... i com no, de la meva preferida i mes estimada i que últimament esta caient en desús, Xarnego!! Aquestes paraules, que evidentment han estat inventades amb l’únic objectiu de insultar, paraules que estan del tot prohibides si més no per a aquells que utilitzen un vocabulari políticament correcte, però, serveix d’alguna cosa?? El fet de que unes persones no les emprem no dona com a resultat que d’altres les deixin de fer servir, i si no, només cal sortir al carrer (o al replà de l’escala) per sentir alguns conciutadans parlar dels “......... de merda”. Com es pot combatre doncs aquest vocabulari?? Jo proposo el camí contrari, donem la volta a aquestes paraules, fem-les servir per riure’ns de qui les fa servir, i perquè m’entengueu us posaré una paraula com exemple, una paraula que els últims anys ha caigut en desús, i que alguns dels nou-vinguts potser no coneixeu, parlo de “Xarnego” Aquesta paraula va ser adoptada (perquè el seu origen n’és un altre) per alguns catalans per a menysprear als immigrants procedents de l’estat espanyol dels anys 60 i 70. Una paraula que durant anys va servir per definir i insultar a una part de la societat catalana, però que va passar? Doncs que de mica en mica els mateixos “xarnegos” la vàrem adoptar fins al punt que la fèiem servir de forma habitual i sarcàstica, i que va acabar servint per a deixar en evidencia aquells que la feien servir, fins que resultat de tot ara es una paraula que esta caient en desús. Una paraula que s’inventen per ofendre i que més enllà d’ofendre el que passa es que serveix per a riure, perd el seu sentit i cau en desús. Tot i que vull dir que a mi m’agrada molt, i en certes situacions m’encanta fer-la servir, com ara quant dic, “no si jo també soc xarnego com tu, però parlo català senzillament perquè vull”, o quant sento algú que diu -moro!! I jo li contesto: -i tu xarnego com jo!! Pel meu treball estic sempre en contacte amb moros, negres i sudacas i últimament he vist com aquests immigrants (si, que passa? Immigrants!! que no es cap insult!) han començat a utilitzar aquestes paraules despectives, al igual que en el seu dia vàrem fer els xarnegos, per a riure’s dels qui les fan servir en to despectiu, i fins i tot accepten (un cop hi ha un petit vincle d’amistat) que els autòctons les fem servir també, evidentment sempre i quant sigui en sentit de mofa i ridiculització de les mateixes paraules i les persones que tant els agrada d’insultar als que no son com ells mateixos Per tot això us dic que la millor manera de combatre una paraula ofensiva no es ignorar-la, perquè d’altres no ho faran, si no tot el contrari, la manera més efectiva es riure’ns d’ella. Blancs i negres, moros sudacas xarnegos i catalufos, els catalans som un poble irònic i que sap molt riure d’ell mateix, que no ens facin por les paraules!! Utilitzem-les totes, només cal una mica de seny per ubicar-les al lloc i al moment adients. Rafa.