VIURE L’ADOPCIÓ DEL CATALÀ PER DUES VEGADES

Sóc un de tants catalans que va arribar a l’adolescència sense saber dir una sola frase en català, tot i que gràcies a l’escola l’entenia força bé. El perquè no el parlava no és difícil d’imaginar, senzillament mai n’havia tingut la necessitat, ja que tothom sempre se m’havia adreçat en castellà. Però en acabar la EGB i passar a un nou cicle d’estudis em vaig trobar en un nou ambient, ara estava en contacte amb catalanoparlants i els meus nous companys es sorprenien que jo no el sabés parlar. Ràpidament vaig prendre la determinació de parlar-lo, i no em va costar gens ni mica. Abans d’un any ja havia superat la meva principal dificultat: expressar-me en català sense haver de fer la traducció mental. Va ser molt fàcil, i ara trobo que no va ser més que la necessitat d’esdevenir igual que els meus companys. Vaig descobrir que tot i el meu origen (del qual estic orgullós i al que no renunciaré mai), tenia la sort de viure en un país com pocs, on l’únic requeriment per ser acceptat com un més és estimar-te la llengua i la cultura pròpies sense haver de renunciar al teu origen. Però l’atzar em va portar a viure a Mèxic, on en vaig casar. Fa tres anys que vaig tornar amb dona i filla, i ara era la meva família la que havia d’adoptar el català, però no va ser com jo havia previst. La meva dona ja havia viscut anteriorment a l’estranger i sabia perfectament el que era adoptar una nova llengua (ho havia fet amb l’anglès), tots dos estàvem mentalitzats. Prevèiem utilitzar el castellà com a llengua familiar i el català com a llengua social, però va ser impossible, per més que la meva dona insistia, tothom li parlava en castellà, no hi havia manera que se’n sortís. Jo estava del tot decebut; quinze anys enrere a mi m’havia resultat molt més fàcil...El greu retrocés que pateix la nostra llengua se’m feia palès en pròpia carn, al final vam prendre la decisió de canviar la llengua familiar , i us podeu imaginar que no és gaire fàcil que dues persones que s’havien conegut i relacionat en castellà canviessin de bones a primeres de llengua . Ho vam aconseguir i un any després la meva dona i la meva filla s’expressaven en català. Penso que l’únic motiu pel qual la meva dona ha après el català és que jo sóc un pesat que no la deixava tranquil·la, i ara m’adono de per què molts nouvinguts no aprenen el català o no se’l senten seu, i sobretot, lo difícil que ho tenen per a que la gent d’aquí els parli en català pas imprescindible per a aprendre la llengua. I em treuen de polleguera expressions com ara “no, si no me importa hablarte en castellano, además así lo practico un poco, que falta me hace” o “No puedo creer lo bien que hablas el catalán y lo rápido que lo has aprendido” (com si només un bitxo raro pogués aprendre català!). O aquella que diu de tant en tant algun “il·luminat”: “La situació en què es troba la llengua és culpa de la immigració” L’immigrant no és el culpable, sinó la víctima d’un sistema mundial desigual, que pateix per abandonar la seva terra i per trobar un lloc nou en aquesta. No és el culpable de la situació de la nostra llengua, ni de la nostra història. Hi ha països que no han rebut immigració i han perdut la llengua i d’altres que n’han rebut i la seva llengua no se n’ha ressentit. No s’hi val carregar la nostra responsabilitat a l’esquena dels altres. Els nouvinguts som el futur del català, el seu benestar està en les nostres mans, el català només continuarà viu si els immigrants fan del català la seva llengua pròpia. La llengua i al cultura d’aquest país es mereixen continuar vives, i tant sols per això i sense renunciar a res ja val la pena d’adoptar el català. Toni Fernández.