Veu Pròpia: de gener 2008

Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Si vols publicar un article d'opinió escriu a: Veupròpiaterrassa@gmail.com Veu Pròpia sempre hem reclamat que els catalanoparlants s’adrecin sempre en català als nou vinguts, actitud que creiem imprescindible per a adoptar i aprendre la llengua. L’article que us mostrem a continuació es d’un catalanoparlant conscient que pràctica aquesta actitud, i des de aquí volem felicitar-lo i animar a la resta de ciutadans a seguir els seu exemple. SEMPRE EN CATALÀ Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L’experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! Visc a Barcelona, en un barri on els catalanoparlants nadius som minoria. Però viure en català és possible. M’agradaria compartir algunes de les “normes” i tècniques que utilitzo per sortir-me’n, per si són d’interès per algú. 1. Parlo sempre en català a tothom, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d’arribar –corregeixo: sobretot si acaba d’arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia. 2. Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen, els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi. 3. Quan algun foraster prova de parlar català, segueixo parlant normal com si res. No l’adulo dient falsament que el parla molt bé, ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta. En canvi si en faig escarafalls, això tendeix a avergonyir-lo i de seguida ho deixa córrer i torna al castellà. Lògic: fent-li festes només demostraria que, de fet, no és una cosa normal per mi! A més, a ningú no li agrada ser un ninot de fira... 4. No m’enfado mai, ni discuteixo mai el meu dret a parlar català. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. Si algú m’intenta provocar, una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. Ah, i sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar!!! 5. No tolero els ”intèrprets” ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen o els tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que tu. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber –sempre sense enfadar-me- que jo ja em defenso tot solet pel món, o que aquesta conversa és entre l’altre i jo i que em sembla una falta de respecte que el tractin de poc intel·ligent. La immensa majoria de les vegades, el “traductor espontani” ho deixa córrer, i l’immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al “salvador” espanyolista. No és broma, proveu-ho! 6. Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment trenca totes les defenses, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Els únics que es solen ofendre són els anticatalans: en aquest cas, els dic adéu i que ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada. Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten poc temps aquí o no han tingut oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és “tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil, i un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat –demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m’acaba entenent o crida algú que m’entengui. Quan això passa, no m’oblido mai de despedir-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: “adéu i gràcies”! Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils. Gon Saga

25 de gener 2008

Video de Veu Pròpia

16 de gener 2008

TAULA RODONA, SOPAR-TERTÚLIA

01 de gener 2008

ARTICLE D'OPINIÓ. SEMPRE EN CATALÀ